ANNA MURIÀ: «EN BADIA I EL MEU TESTIMONI DESFAVORABLE»

Miquel Badia

EN BADIA I EL MEU TESTIMONI DESFAVORABLE

“Puix parla català, Déu li dó glòria.” He oblidat qui fou l’autor d’aquesta sentència guerxa. No es pot trobar glorificable tot allò que és català, encara que tingui intenció patriòtica. Hi ha patriotismes perversos que no ens agradaria veure a Catalunya.

És somni dels catalans que a la nostra terra, petiteta en el món, hi hagi tan nombrosos valors universals com a les cultures més extenses del planeta i a vegades ens els inventem. També ens enderiem a mantenir viu o salvar de l’oblit el record de tot personatge que ens sembla més o menys important, actitud en principi generosa. Recentment ha aparegut un llibre on es mostra aquesta tendència. És un treball d’investigació històrica notable, obra de l’andorrà Jaume Ros: Miquel Badia. Un defensor oblidat de Catalunya. És noble el propòsit, però l’autor desconeix certes passions de l’època, no va viure els fets. Era massa jove, potser no havia nascut. Jo sí.

Jo tinc records. Dels temps que vaig fer política. Les exaltacions que agitaven la nostra societat, Guerra Mundial, Revolució, Catalunya, República, se m’havien anat infiltrant des del començ de l’adolescència. Vaig militar en la mateixa organització de Miquel Badia, les Joventuts d’Estat Català d’Esquerra Republicana de Catalunya. Vaig ingressar al Casal d’Esquerra Estat Català del Districte II, al carrer Sepúlveda de Barcelona, en la secció femenina. No recordo el motiu de la tria, aquell no era el meu barri, devia ser per alguna amistat, però això féu que tingués notícia directa d’un episodi ben reprovable.

Miquel Badia, després  de la mort de Macià, no era un jove fet per només “obeir ordres i restar fidel”, com creu ingènuament Jaume Ros, sinó que manava, exigia. És certa la seva fidelitat o obediència submisa a l’Avi, però a ningú més. Desaparegut el primer president, Estat Català fou com un partit dins d’un altre partit, amb antagonisme entre ambdós. D’antuvi es plantejà una pugna, la majoria dels responsables polítics d’Esquerra volia Lluís Companys a la presidència, els d’Estat Català deien que el successor de Macià havia de ser “el germà Gassol”, perderen, els quedà la rancúnia i, com que tenien molta força, a vegades s’imposaven. Així va ser en l’esdeveniment del Sis d’Octubre, considerat algunes vegades un error de Companys, quan el cert és que l’imposaren principalment les Joventuts d’Estat Català que tot l’estiu de 1934 estigueren preparant-se per a la lluita que avortaria. Jo hi era, les noies en dedicàrem a confeccionar inútils camises i sacs de costat per als escamots i seguir un curs d’infermeria i cures d’urgència. Ells, pel pes que tenien dins del partit, obligaren a l’acció.

Veritat és allò que diu Jaume Ros: no es troba expressat en la seva ideologia i el seu programa res d’intencions feixistes, però sí que eren feixistoides alguns dels actes i procediments de Dencàs, Miquel Badia i els seus sequaços i subordinats. Les desfilades dels escamots en formació i amb camises caqui poden fer arrufar el nas a alguna gent, però els fets de Badia que veritablement li guanyaren odis i decidiren el seu assassinat fou l’antiobrerisme que el portava a utilitzar la policia per rebentar vagues —sobresortí la dels tramviaires—, la guerra a l’organització anarquista, les pallisses als cenetistes detinguts a les comissaries... El cas que he al·ludit, que produí gran escàndol i que jo vaig conèixer de prop, és el de Viriato Milanés (no he oblidat mai el nom!), a qui van portar detingut, no a la Comissaria, sinó al Casal d’Esquerra Estat Català del Districte II, el meu, on el van apallissar tan bestialment que va tenir un vòmit de sang. El fet va ser denunciat, la premsa se’n féu ressò, van posar el crit al cel no sols els de la FAI sinó molts militants d’ERC. Al nostre Casal es convocà una assemblea, a la qual jo vaig assistir, en què es protestà i es demanaren comptes al president, molt adepte a Badia.

Recordo d’aquella part de la petita història més detalls significatius que no penso fer públics: sóc refractària a escriure memòries.

Per acabar vull dir que la personalitat de patriota de Miquel Badia malgrat el vessant qüestionable, tenia un aspecte que ha de ser ben vist, un caire de patriotisme sa. Per respecte a aquella virtut sana penso que no convé despertar el record dels seus trets repel·lents i demano que es deixi la seva biografia en un pietós oblit.

Anna Murià

(El 9 Nou, 14/12/96)

Anna Murià (1929)

Anna Murià i Romaní (Barcelona, 21/05/1904 - Terrassa, 27/09/2002) fou una escriptora, traductora i periodista catalana. Durant la guerra civil espanyola fou secretària de la Institució de les Lletres Catalanes. El 1936 formà part del comitè central d'Estat Català i fou cofundadora del Grup Sindical d'Escriptors Catalans (CNT).

XAVIER MATILLA: «BIENVENIDO MR. MARSHALL (L'ALCALDE DE TERRASSA I ELS CORPORATE GAMES...)».

L'Ajuntament de Terrassa ha anunciat que l'any vinent es celebraran els Corporate Games a Terrassa. Una iniciativa que consisteix a celebrar una sèrie de competicions esportives per a equips formats per treballadors/es d'empreses privades. Una iniciativa privada que s'ha venut com a molt beneficiosa per a la ciutat, però que, si mirem en detall, desperta molts dubtes respecte a la seva transparència, viabilitat i motivació.

El que sabem és que l'Ajuntament de Terrassa ha signat un conveni amb l'empresa privada organitzadora Catalonia Corporate Games SL. I que en compliment d'aquest conveni, ja ha avançat a l'empresa organitzadora 42.000 € i el compromís de cedir instal·lacions esportives i recursos associats (personal, manteniment, etc). En canvi, l'únic compromís de l'empresa és que redactarà un Pla Director, sense que s'hagin establert d'inici compromisos clars i objectivables i sense aclarir si s'hauran d'assumir costos addicionals per part de l'Ajuntament.

Creiem que les formes i el procediment no han estat els més adequats. L'atorgament dels diners abans de la redacció del Pla Director i, per tant, abans de definir objectius i tenir garantia de determinats compromisos per part de l'empresa organitzadora, sembla una forma d'actuar excessivament discrecional, opaca, arriscada i discriminatòria respecte les entitats de la ciutat, en general, i específicament les esportives que s'han de justificar exhaustivament i seguir uns processos reglats per obtenir subvencions, molt inferiors dels que parlem, sovint irrisòries.

En aquest sentit, és greu i preocupant, tot i que ens serveix per entendre quines són les prioritats del govern del PSC, que mentre a la ciutat hi ha entitats esportives que s'esforcen, dia a dia, en facilitar la pràctica esportiva i educativa sense ànim de lucre, fent una veritable tasca social, malgrat les mancances de recursos i instal·lacions públiques que pateixen; el PSC prefereix posar recursos econòmics de tothom i instal·lacions públiques al servei d'una iniciativa privada, que persegueix el seu benefici sense garantir retorn a la ciutat. D'aquesta manera es prioritza un esdeveniment que està més vinculat a un suposat objectiu comercial/econòmic privat, especulatiu i dubtós, que no pas un objectiu esportiu de la ciutat. Una iniciativa privada que no parteix ni de la demanda ciutadana, ni de les necessitats de les entitats esportives de la ciutat.

M'entristeix profundament veure la fotografia del passat dimarts en la que es veu l'alcalde de Terrassa Alfredo Vega rebent amb honors els fundadors dels Corporate Games Ken O'Bryan y Maureen Johnston al despatx d'alcaldia. Una escena més pròpia del passat i de la pel·lícula "Bienvenido Mr Marshall". Un alcalde de Terrassa embadalit per cants de sirena, que regala diners públics i es postra davant iniciatives dubtoses, especulatives i que no garanteixen cap retorn social a la ciutat. Preferiria un alcalde que treballés i dediqués el temps i els recursos de la ciutat a projectes de futur que signifiquin una veritable millora per a l'esport de Terrassa, des del capital i potencial que tenim en les entitats i iniciatives que ja existeixen a la ciutat.

Xavier Matilla, Portaveu del Grup Municipal de Terrassa en Comú

Imágenes de una Demostración Sindical u Olimpiada Laboral, evento consistente en exhibiciones gimnásticas y folclóricas presididas por el dictador Francisco Franco (1 de mayo de 1971, día de San José Artesano).

NODO XIV DEMOSTRACIÓN SINDICAL

JOAN FUSTER: «TEMPTACIONS DE DESOBEDIÈNCIA»

No ha de sorprendre’ns que, ara i adés, i sobretot en els moments de crisi col·lectiva, la «llibertat» tendesca a prendre la forma «desobediència». Ja sé que «ser lliure» equival, aproximadament, a «no haver d’obeir»; però ací em referesc, més que res, als esclats d’ira multitudinària, a les grans alegries populars, a les explosions de desgavell gratuït. No ens hauríem de sorprendre, dic. Ben mirat, d’ençà que el món és món, les classes dominants de tot arreu han procurat fer creure a la gent que l’«obediència» és el principi bàsic de la vida civil. Històricament, els homes esdevenen «animals polítics» quan aprenen a «obeir» en comú. Unes vegades, la doctrina vigent proclama que cal obeir determinades persones, carismàtiques i solemnes; d’altres, afirma que hem d’obeir les lleis, i no hi ha massa diferència, de fet, entre una cosa i l’altra. Els pobles, així ensinistrats, acaben per no veure’s sinó «obeint» o «desobeint», i en els instants de revolució o de festa donen el nom de llibertat a la seua necessitat d’insolència. En general, els pobles es resignen a obeir. Contra tota previsió, les masses no sempre són partidàries de la democràcia. L’hàbit d’obeir, el tenen tan arrelat, que no saben imaginar-se «lliures». O bé senten confusament una certa por a la «desobediència». Fins i tot quan el sistema es presenta amb aparences democràtiques, el reflex d’obeir hi predomina. No oblide que l’operació correlativa a «obeir» és «manar». Hi ha moltes maneres de «manar», i en la majoria dels casos es tracta d’«ordres» dissimulades. Els discursos, la premsa, la propaganda en general, que impliquen sovint —i tan sovint!— la passivitat del poble, no són, en última instància, recursos «autoritaris»? I dels Codis Penals a les ordenances dels municipis o de la circulació, tota una xarxa, densíssima xarxa de preceptes i de vetos ens obliga a «obeir», i cada dia més. En la pràctica, ens deixen tan poques llibertats —«facultats»— al nostre abast, que qualsevol cosa que fem és ja pura i simple «desobediència». I de tant en tant, ens agrada desobeir: deliberadament, desobeir. O refusar-nos a obeir.

 Joan Fuster

23 de gener de 1952

CICLE DE CONFERÈNCIES «QUAN DEIXEM DE SER HUMANS...»

Cicle de conferències «Quan deixem de ser humans...»

Faust desitjava l'accés al coneixement il·limitat i als plaers mundans. I va fer un pacte amb el diable.

Potser el nostre desig de capacitats renovades i sentits amplificats n'és una versió moderna. Pot assolir la tecnologia la promesa de progrés que aparenta? Ens farà més feliços, capaços i sans? O amaga un infern de desigualtats en l'accés a tals progressos, una jerarquia ja insuperable entre humans perfeccionats i la resta? Hem de començar a pensar en la resistència tecnològica?

 I si anem encara més enllà... Serem éssers humans millorats tecnològicament o  màquines millorades biològicament?

Dimarts 3 d'abril, a les 19:00h

«Transhumanisme: la millora tecnocientífica de la naturalesa humana», xerrada a càrrec de Joan Albert Vicens, professor de la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull.

Dimecres 18 d'abril, a les 19:00h

«Les societats del futur biotecnològic, paradís o infern? Pressentiments des de la ciència ficció», xerrada a càrrec de Miquel Barceló, catedràtic a la Facultat d'Informàtica de Barcelona de la Universitat Politècnica de Catalunya i  editor, traductor i escriptor, especialitzat en el gènere de la ciència-ficció.

Dimarts 15 de maig, a les 19:00h

«Reapropiació de la biotecnologia i l'electroquímica des de la investigació i l'experimentació col·lectiva», xerrada a càrrec de Klau Kinki, biohacker.

Dimarts 29 de maig, a les 19:00h

«Treball per a tothom? Com pot afectar-nos la robotització?», xerrada a càrrec de Lluís Torrens, Llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat Autònoma de Barcelona, Magister en Anàlisi Econòmica pel Departament d'Economia de la U.A.B i l'Institut d'Anàlisi Econòmica (C.S.I.C.); diplomat pel Programa de Direcció General de l'Institut d'Estudis Superiors de l'Empresa (IESE) de la Universitat de Navarra; i Director de Planificació i Innovació de l'Àrea de Drets Socials de l'Ajuntament de Barcelona.

Amics de les Arts i Joventuts Musicals

Carrer de Sant Pere, 46, primera planta - Terrassa

ANNA FERNÁNDEZ: «COM ELS CÉRVOLS...»

 

Com els cérvols...

L'única manera de lluitar a un món sense llibertat 

és arribar a ser tant absolutament lliure que la teva senzilla 

existència sigui un acte de rebel·lió (Albert Camus).

L'independentisme no és una massa uniforme, homogènia i sense sutures. L'independentisme no ens agermana ni fa bones a les persones que no ho són. Llegia aquests dies a les xarxes que era moment de cuidar bé les nostres amistats, saber amb quines companyes fem pinya perquè el camí serà llarg, molt llarg. El poble català està sent maltractat per un Estat totalitari i ignorant. Aquesta és la única cosa que patim tots i totes, la única cosa que ens podria mantenir unides, fins i tot amb la resta de pobles espanyols. La dictadura afecta a tothom (no diré per igual perquè seria erroni) però és cert que no fa massa distincions, tard o d'hora t'atrapa, siguis qui siguis.

És per això que la tristesa i l'angoixa s'expandeixen com una pandèmia. Tenim por de rebre i tenim por de donar. És curiós com en aquests moments es fa encara més obvi com d'imprescindible és envoltar-se d'amor, d'amics, d'una tribu que ens protegeixi i ens faci d'abric. L'independentisme no uneix les ànimes, no consola als fills, no petoneja les germanes. És per això que l'independentisme és ric, perquè no ens fa més justos ni més humils, no ens fa més nobles ni més honestos. L'independentisme és ric perquè no defineix ni etiqueta, no regala res. L'independentisme no ajuda a ser allò que no ets, ni fa a les persones més humanes.

Cuidem-nos bé d'aquells que caminen amb nosaltres perquè la travessia serà àrida i ens caldrà molta aigua en forma de carícies, paraules dolces, comprensió... Caldran mans que entenguin que cada persona és un món, un pou, un horitzó sense fi. Que la llibertat per ser i esdevenir és la única revolució possible, que cap Estat, llei o norma social ha de silenciar la nostra alteritat, que no poden prendre'ns la valentia de clamar qui som. Faran falta mans que comprenguin com de trista i fosca pot ser la presó, com d'impotents son els versos que no podem cantar, quanta desesperació hi ha en el pit d'una mare orfe. Caldran ulls que plorin amb nosaltres, que entenguin que ens volem lliures, que sobrevisquin sense temor a les runes. És crucial saber qui ens oferirà arròs després de setmanes de vaga, qui s'oposarà a l'empresa, qui respondrà quan ens tapin la boca. Com els cérvols, mantenir-nos alerta, refugiats i a l'aguait. Amb les banyes preparades per si ataquen la manada.

Haurem de treure pit, deixar-nos brollar el lament, llimar la gangrena, assumir la discòrdia constant. Perquè l'independentisme no dóna de menjar, ni fa amics els enemics, no fa austers als rics ni més netes les passions més brutes. L'independentisme tan sols s'alliberarà dels seus botxins si accepta tota la divergència que l'integra, si aprèn a abraçar l'individu fugint de la massa opaca i mediocre. Guardem la pròpia veu i fem que se senti la dissidència, no tinguem por a la diferència, a la llibertat. Coneguem l'amor i la humanitat pel seu nom, procurem que habiti en nosaltres i en el nostre entorn. El trajecte és massa feixuc sense bona companyia.

Perquè l'independentisme no és un, ni és gran. Per això és lliure.

Anna Fernández (Sabadell, 1986) és llicenciada en Història de l’Art i té el màster de professorat en educació secundària i batxillerat. Treballa com a llibretera, a La Temerària, i a La Descomunal, organització dedicada a la comunicació i a la gestió cultural. Escriu regularment al digital de proximitat Surtdecasa.cat, on hi té un blog, ‘La buscadora’. També dinamitza les xarxes de Paper de vidre (portal web dedicat al conte)