VERITATS COM PUNYS SOBRE LA BURGESIA CATALANA

Mamadou Kéraba Dramé s'adreça a Artur Mas...

EL PROCÉS CONSTITUENT, UNA ESPERANÇA PER ALS DRETS SOCIALS DEL 99%

El diumenge 13 d'octubre de 2013 s'ha presentat a Montjuïc l’acte que donava per acabada la primera fase de l’anomenat Procés Constituent, després d’haver-se presentat a més de 90 municipis catalans i de comptar amb més de 45.000 adherits. Aquest moviment encapçalat i dinamitzat, entre moltes altres persones, pel company i amic Arcadi Oliveres i per la doctora Teresa Forcades ha obert entre la gent d’aquest singular país una esperança, com feia molt de temps no vivíem. Després del sobtat i il·lusionant 15M, moltes persones estàvem esperant que aquella meravellosa flor de primavera, que va esclatar fa més de 2 anys a les places i carrers d’arreu, donés els fruits necessaris. Doncs bé... ja tenim un, i no serà l’únic, n’estic segur. Això només acaba de començar, ja que aquest maleït i depredador sistema anomenat capitalisme ha tocat sostre amb la seva cobdícia cruel, la seva incompetència destructiva i la seva violència estructural.

La gent, la gran majoria (el 99%) no vol que es segueixin vulnerant de forma impune els seus Drets Socials fonamentals (treball, habitatge, educació, sanitat, dignitat...) i els Drets Humans en general. Només perquè l’1%, pugui viure a costa d’ells augmentant la seva riquesa i el seu poder, dia a dia i de forma escandalosa.

NOAM CHOMSKY: UN ANARQUISTA NORMAL I CORRENT

Entrevista de Michael S. Wilson a The Modern Success (agost de 2013).

Tothom sap quina cara fan. Duen botes de cuir. Potser unes quantes cadenes. Gavardines d’estil militar. S’estan a l’aguait en carrerons foscos amb bombes perfectament esfèriques. A molts els agrada eriçonar-se els cabells, o afaitar-se un cantó del cap, o lluir alguna mena d’aparença estrambòtica. Ja sabeu el que vull dir. Tothom ho sap.

Aquest és l'aspecte d'un anarquista.

Però l’home amb qui parlo avui —encara que per conferència a internet— estic força segur que no s’afaita el cap. No és pas un mohawk, que jo sàpiga. No porta bombes. I encara menys en cap carreró fosc amb una gavardina d’estil militar. De fet, quan era jove solia dur una camisa de màniga curta i corbata i unes ulleres d’aquelles amb la muntura com la de Buddy Holly. I les poques vegades que vaig poder sentir-lo parlar en persona, semblava molt... normal. D’una manera gairebé desconcertant. Semblava més un Clark Kent, amb el seu fer bondadós, que no pas un superman, tan aspre. La seva manera de parlar fa pensar en un hipnotitzador professional; canvia molt poc de ritme i de to, si no és, en tot cas, per fer una observació satírica, però llavors fa servir la pausa, no la inflexió. Els seus pensaments sovint li fugen cap a àmbits contingents —però importants o de valor descriptiu— i després tornen a lloc. De vegades per seguir les seves paraules s’han de fer servir totes les cèl·lules del cervell, perquè hi abunden les arrencades, les pauses, els retrocessos, les repeticions i les referències internes. I em sembla que no pas per falta de confiança, sinó perquè li vénen al cap totes les idees alhora.

Si Noam Chomsky no us sona de res, no sou els únics. No apareix gairebé mai als mitjans principals, per tot de raons que quedaran clares a mesura que avanci l’entrevista. Però en canvi la seva altura intel·lectual és innegable.

 The New Yorker ha dit de Chomsky que «és una de les ments més grans del segle XX», mentre que el New York Times considera que «és demostrablement l’intel·lectual viu més important». Però atenent l’abast, la influència o la novetat de les seves idees, molta gent defensa que Chomsky és, de fet, una de les ments més grans de la història de la nostra espècie. No hi ha gairebé cap esfera del coneixement humà que no hagi abordat d’alguna manera amb el seu pensament. En els últims cinquanta anys, des dels anys 60, les repercussions de la seva obra han fet trontollar els fonaments de la ciència del coneixement, de l’epistemologia, dels estudis de la comunicació, la psicobiologia, la informàtica (entre molts altres àmbits). Juntament amb Marx i Shakespeare, està situat entre els deu autors més citats de la història. (Matt Kenard, Financial Times.)

LA PAH I LA LLUITA PEL DRET HUMÀ A UN HABITATGE DIGNE

Des de l’any 2009 la PAH ( la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca), un moviment social transformador que està fent historia, està donant exemple, dia  a dia, de que SÍ ES POT canviar la societat si ens ho proposem TOTS I TOTES JUNTES, SENSE DIVISIONS, NI FISSURES, denunciant que les execucions hipotecàries massives, violen el dret a la defensa i el dret a la tutela judicial efectiva, i suposen la violació sistemàtica dels Drets Humans; que els desallotjaments forçosos, sense cap alternativa habitacional i les condemnes  a deutes perpetues, són violacions flagrants de les obligacions internacionals  que te el Regne d’Espanya  en matèria de Drets Humans.

Mitjançant processos d’autoorganització de les persones afectades i el desenvolupament de dinàmiques de solidaritat, recolzament mutu i lluita col·lectiva, la PAH  articula de forma pràctica la defensa dels Drets Humans, aturant centenars de desnonaments, aconseguint milers de dacions en pagament i lloguers socials

LA FÁBRICA DEL HOMBRE ENDEUDADO

La lucha de clases en Europa, como ha ocurrido en otras partes del mundo, se manifiesta y se concentra hoy en torno a la deuda. La crisis de la deuda amenaza también a los Estados Unidos y al mundo anglosajón, países en los cuales se originó no solo la última crisis financiera, sino también —y sobre todo— el neoliberalismo.

La relación acreedor-deudor, que define la relación de poder específica de las finanzas, intensifica los mecanismos de explotación y dominación de manera transversal, sin que pueda hacerse diferencia entre trabajadores y desempleados, consumidores y productores, activos e inactivos. Todos son deudores, culpables y responsables frente al capital, que aparece como el Gran Acreedor, el Acreedor universal. Uno de los mayores mecanismos políticos del neoliberalismo sigue siendo, como muestra inequívocamente la crisis actual, la propiedad, puesto que la relación acreedor-deudor expresa una correlación de fuerzas entre propietarios (del capital) y no propietarios (del capital). A través de la deuda pública, la sociedad entera está endeudada, lo cual no impide, sino que agrava todavía más las desigualdades, es decir, las diferencias de clase.